Català
Typography
  • Smaller Small Medium Big Bigger
  • Default Helvetica Segoe Georgia Times

Aquestes eleccions s'han donat en el context del cinquè any després del començament de la Gran Recessió de 2008, després d'un breu mandat de CiU de dos anys. Aquest, al seu torn, va arribar després del fracàs del govern del  segon Tripartit d'esquerres (entre el PSC, ERC i Iniciativa per Catalunya) que va defraudar a l'electorat progressista un cop arribada la recessió.

 

El context anterior a les eleccions

El fracàs dels dos governs de Tripartit (2003-2010) espitjà CiU al poder, que obtingué el suport del PP per aprovar els seus pressuposts, partit al que va arribar a superar en altres regions governades pel mateix PP quant a èmfasi en les retallades socials.
Joan Herrera, dirigent de la coalició electoral IC-EUiA

Conseqüentment amb la legislació imposada al PP per les autoritats de la UE a l'hora de controlar la despesa de les administracions públiques, CiU es va veure en la necessitat d'acollir-se al Fons de Liquiditat Autonòmic (veritable Fons de rescat autonòmic), sofrint en la pràctica el rescat de l'economia catalana i la humiliació de la possible arribada dels homes de negre del ministeri encapçalat per Cristóbal Montoro.

Va ser llavors, abans del darrer estiu, quan amb més virulència CiU va tractar de justificar-se davant el seu electorat, recorrent a l'únic ressort que li quedava: la demagògia nacionalista. Això sí, tirant mà d'autèntics greuges que el poble català havia rebut després de la majoria absoluta del PP a nivell estatal, en primer lloc després de la reprovació pel Tribunal Constitucional de diferents articles de l'Estatut autonòmic aprovat pel 90% del parlament català (menys pel PP).

Unes eleccions recullen una foto fixa d'un moment determinat. Aquestes, a Catalunya, van estar molt marcades per aquesta Diada de l'11 de Setembre, que es va donar en un moment molt concret, quan encara els sindicats no s'havien atrevit a convocar la Vaga General, malgrat les mobilitzacions de juliol passat. I quan IC-EUiA i el PSC-PSOE no van ser capaços de plantejar cap alternativa coherent al discurs de CiU.

La manifestació de la Diada va ser un reflex contradictori de tota aquesta situació: CiU volia apropiar-se'n llogant milers d'autobusos des de tota Catalunya, però el que més van predominar en aquesta manifestació foren Estelades. Fruit del caràcter contradictori de la manifestació, també van ser arrossegats a la Diada molts treballadors no nacionalistes, que volien participar en una manifestació de protesta més, però sense un discurs propi, ja que els seus dirigents de l'esquerra política i sindical, des de finals de l'estiu van ser a la saga de CiU en tot moment.

Posteriorment vam tenir la Vaga General del 14-N i va canviar l'ambient social. Mas va arribar a queixar-se que en els últims dies de campanya va arribar a parlar-se de tot, de la crisi, de les retallades, dels desnonaments..., tret "del dret a decidir". És a dir, va ser la mobilització de la classe treballadora la que va canviar la correlació de forces a última hora (cosa que no va ser prevista per cap enquesta), derrotant els plans de Mas.

Per tant, l'element nacional va ser fonamental, davant la falta d'alternatives de les organitzacions que teòricament podien abanderar un discurs de classe. Però, fins i tot en aquestes circumstàncies, els moviments electorals han depès d'una manera clara de l'exacerbació de les contradiccions econòmico-socials dels últims anys, i de com el conjunt d'aquests processos és assimilat per part de les masses. Els resultats ens ofereixen una doble polarització, en el plànol nacional i social, que és una altra manera de dir que cada vegada es busca una solució més radical davant una situació social que és vista com un drama per cada vegada més sectors de la societat.

Els resultats. CiU no rendibilitza l'avançament electoral

En primer lloc, passem a constatar les dades:

PARTIT

 ESCONS

2010       2012

VOTS 2010       %

VOTS 2012         %

CiU

62           50

1 202 830         38,40

1 112 000         30,68

ERC

10           21

219 000          7,00

496 000            13,68

PSC-PSOE

28         20

575 000         18,40

523 000            14,43

PP

18         19

387 000         12,40

471 000            12,99

IC (llista amb EUiA)

10          13

230 000      7,40

358 000            9,89

Ciutadans

 3             9

106 000       3,40

274 000            7,58

Solidaritat per la Independència

  4            0

102 000       3,30

46 000             1,3                

CUP

.              3

0                0

126 000         3,48

Participació cens

 

58,78%

69,60%

Quant a les dades, una de les primeres coses que crida l'atenció és el gran increment de la participació, gairebé 11 punts, amb un nivell de participació equiparable al de les eleccions generals que afecten al conjunt de l'Estat espanyol. De fet, la qual cosa explica fonamentalment els resultats és que, davant la gran polarització existent (en el plànol nacional i social), els partits existents van mantenir en l'essencial les seves bases de 2010 i van tenir més o menys encert a l'hora d'atreure's els més de 400.000 nous electors que van ficar el seu vot a les urnes.

Passem a estudiar els diferents casos. [1]

Els perdedors

- CiU. Creient que la Diada d'enguany ratificava la seva política, el líder de CiU, Artur Mas, amb l'avançament electoral perseguia ratificar el seu domini al Parlament, fins i tot arribant a la majoria absoluta. No obstant això, ha perdut 12 escons, passant de 62 a 50 escons. CiU perd 106.000 vots respecte a 2010. La majoria dels vots nets perduts (hi ha transvasaments mutus a diferents nivells entre gairebé tots els partits) van a ERC i una minoria al PP, espantats aquests últims del discurs independentista de Mas.
La primera idea a ressaltar després de les eleccions, que tots els analistes destaquen, és el fracàs de la coalició CiU. La majoritària Convergència va imposar a l'altre partit de la coalició, Unió Democràtica, un discurs de campanya on l'element determinant era el Referèndum on decidir el futur del país, presumiblement per impulsar un pla independentista. El líder d'Unió, Duran, no va deixar de recordar-li públicament a Artur Mas abans de l'inici de la campanya electoral que l'electorat de CiU no era estricta ni majoritàriament independentista abans del darrer l'11-S. Independentment de la incertesa davant el recurs a la via independentista, sobretot ha estat l'experiència concreta de les retallades socials a Catalunya, els més durs del tot l'Estat espanyol, els que han fet que desenes de milers dels seus electors de 2010 hagin anat a ERC. Al final, la clau social ha predominat enfront de la nacional a l'hora d'explicar la pèrdua de suports de CiU.

- PSC-PSOE. Perd gairebé 57.000 vots nets, sobretot cap a Iniciativa i ERC. Probablement ha perdut encara més votants dels quals li van votar directament l'any 2010 però, a última hora, davant l'amenaça de patacada encara major del que es va pegar, un sector de votants perduts (que només solen votar en les generals) va tornar a votar PSC per frenar així una possible majoria de CiU. Això va ocórrer en el cinturó roig que envolta Barcelona, com el Baix Llobregat on el PSC segueix sent el partit més votat (que és on la caiguda de CiU és més accentuada), a Badalona, Santa Coloma, l'Hospitalet, Sant Adrià del Besòs... En alguns d'aquests llocs, el PSC va arribar a augmentar fins i tot el seu vot pel que fa a les anteriors autonòmiques del 2010.
En canvi, fora del “cinturó roig”, inclosa Barcelona cabdal, la caiguda del PSC és clara. Mirat amb més amplitud, la crisi del PSC és monumental: l'any 2003 va ser votat per un 31,16% de l'electorat, ara és votat pel 14, 43%. La història de les eleccions catalanes des de l'any 2003 (any de conformació del Tripartit d'esquerres) fins ara es podria descriure també com la història de qui es reparteix aquests 16,73 punts del cens electoral de votants tradicionals socialistes perduts pel PSC.
S'especula molt entre els tertulians sobre el gir socialdemòcrata del PSC (i del PSOE), sobre la base dels últims mítings finals de Carme Chacón i Griñán (president de la Junta andalusa) on deien penedir-se d'haver aprovat la reforma de la Constitució al setembre de 2011. Però la gent està farta de discursos i vol fets. L'endemà passat de les eleccions, el número 2 del PSC ha estat imputat per corrupció.

- SI. El partit independentista de Laporta (SI) desapareix de l'arc parlamentari: és molt interessant per constatar com l'element socio-econòmic ha tingut més pes que el nacional a l'hora d'entendre alguns resultats. Una de les principals candidates de Solidaritat per la Independència, Núria Cadenas, era una de les dirigents històriques de Maulets. De manera que, quant a un compromís amb l'ideal merament independentista, poc calia retreure'ls. Ara bé, van recórrer a la pura demagògia per espitjar als seus candidats electorals, com va ser el cas de l'ex-president del FC Barcelona, Laporta. Volent eixamplar la seva base electoral amb gestos, però no tenint presència real al carrer, van fitxar com a candidat a un polític provinent de CiU, amb la qual van coquetejar obertament a l'hora d'aprovar els seus primers pressuposts. Van perdre.

Els guanyadors

- PP. És un guanyador bastant relatiu, doncs malgrat la polarització nacional existent (la seva principal bandera com a màxims defensors del nacionalisme espanyol) van incrementar el seu pes electoral en 0,59 punts més tan sol, tot això quan els dos principals partits als quals aspiraven a retallar terreny o a superar manifestaven la seva major crisi històrica. El PP ha arribat al seu límit electoral a Catalunya i, a partir d'ara, tot el farà és baixar.

- Iniciativa per Catalunya (IC). Guanya 128.000 vots, tant del PSC com de nous electors. La composició social dels seus votants és fonamentalment obrera, obtenint els seus principals percentatges de vot en el cinturó roig de ciutats de treballadors que envolten Barcelona, on en alguns casos arriba a superar en un 50% els seus vots anteriors (després del desastre del Tripartit). En canvi, fora de les zones obreres, amb prou feines puja.

En conjunt, IC-EUiA supera per poques desenes els resultats de 1995, o els de el 2006. La qüestió és que això es fa quan el PSC es va dessagnar en els dos últims processos electorals. [2]

Des d'EUiA, referent a Catalunya d'EU. Hauríem d'estar satisfets merament amb això? Pels companys de la direcció d'EUiA, que passen a tenir fins a 4 diputats en la coalició final resultant amb IC, sembla que sí. Des de Lluita de Classes pensem que en absolut cal estar satisfets. Passem a explicar-nos.

Situant els resultats en un àmbit cronològic més ample, mereix la pena tornar enrere sobre la reflexió que fèiem anteriorment sobre el PSC: a IC la votaven l'any 2003 el 7,28% dels electors, i ara el 9,89%: Quant ha recollit Iniciativa per Catalunya des del 2003 fins ara, dels 16,73 punts electorals que ha perdut el PSC? Resposta: 2,61 punts tan sols. Poc, molt poc, POQUÍSSIM

Aquesta pregunta, la consegüent resposta i, sobretot, el perquè de tal circumstància mereixeria una profunda reflexió per part dels dirigents d'IC (i més encara dels companys de la direcció d'EUiA, al costat de la d'EU a nivell estatal). Catalunya ha estat probablement la comunitat autònoma on més s'ha lluitat per part dels treballadors i la joventut en els últims anys. No obstant això, ni IC, ni EUiA (EU) actuen més que com un contenidor electoral que difícilment recull una mica de les massives pèrdues que està patint la socialdemocràcia. No obstant això, els nostres dirigents federals avalen aquesta política de poca presència social d'EUiA en les lluites amb un discurs independent (amb un gairebé indissimulat suport per part de la direcció federal al sector de dretes del PSUC a l'últim congrés), o gairebé tancament pràctic de moltes de les seus d'EUiA en la mesura que l'inflat aparell d'alliberats (gràcies a acords amb CCOO i IC) està dedicat íntegrament a la vida institucional.

El problema és que, davant la falta d'alternatives, IC-EUiA recull el desencantament purament electoral de solament una petita part del que perd el PSC. Què passarà demà? No hi ha altres formacions polítiques que puguin ser més atractives que IC-EUiA? Seguirà en crisi permanent el PSC-PSOE? Quants militants i noves assemblees d'afiliats hem generat per sostenir sobre la base del nostre treball als nostres electors (no sobre la base del desencantament que li produeix el PSC)? Avui dia, i en els propers anys, els treballadors i joves cercaran solament participar en política votant cada 4 anys? No requereixen gens més dels seus partits o moviments polítics?

- ERC. La gran triomfadora, més que duplica el seu nombre de vots (en nous 277.000 votants), passant a ser la segona força política. El tradicional partit de les classes mitjanes catalanes es va trobar sense cap oposició per part de la resta de l'esquerra política, que no ha plantejat cap iniciativa d'ordre social en els últims anys i sempre han anat a remolc dels esdeveniments.

En primer lloc, sent tan important l'aspecte nacional en aquestes eleccions, la direcció del PSC no es va atrevir públicament a defensar el dret a decidir del poble català (dret d'autodeterminació), la qual cosa li va restar encara més autoritat entre els treballadors i joves que encara tenen en ment a Zapatero, l'iniciador de les retallades a nivell estatal. D'altra banda, fins a les darreries de setembre, IC-EUiA havia fet seguidisme ple de la reforma fiscal presentada per CiU, que va plantejar com una excusa per trencar el seu anterior pacte amb el PP.

ERC si va accentuar en les últimes setmanes el seu discurs social enfront de les retallades de CiU o, per exemple, van donar bastant publicitat al fet d'acudir als piquets de la Vaga general. Podem dir que, davant la falta d'alternatives de l'esquerra vinculada a les organitzacions estatals, molta gent que va creure en el discurs independentista (sobretot en els feus d'ERC, que no són els principals centres industrials) va pensar: “si anem cap a la independència, que sigui amb gent que hi creu de debò, i per l'esquerra”.

- La CUP (Candidatura d'Unitat Popular). Partit anti-capitalista, provinent dels casals independentistes. Per a les organitzacions lligades a aquests casals, el seu discurs independentista constituïa la seva raó de ser en les últimes dècades. Novament, arran de la crisi econòmica, és quan el seu discurs adquireix un caràcter més social i laboral, tenint una altra virtut: enfront d'una IC, EUiA, o PSUC pràcticament desapareguts, amb veu pròpia als carrers, ells sempre han sigut allà, encara que fossin pocs. Han rendibilitzat aquest treball de carrer clarament, en l'àmbit estudiantil, en la PAH, o en el 15M. Així, per primera vegada comencen a tenir resultats electorals significatius a partir de les últimes eleccions municipals, definint-se obertament amb un discurs anti-capitalista, demanant la nacionalització del sistema bancari, etc. Recolzats en aquesta ocasió per altres organitzacions de l'extrema esquerra catalana, ara han arribat als 3,48 punts.
Han recollit moltes desenes de milers de vots de joves que no havien participat en política, al costat del de desenes de milers d'electors que militantment participaven en les eleccions catalanes mitjançant el vot en blanc (que cau ara a la meitat, passa del 2,91% dels vots efectius a l'1,45%).

Tenint com origen un tronc comú amb la base social que conforma ERC, el seu percentatge de vot baixa en els grans districtes obrers de Barcelona, pujant a les petites ciutats i pobles que envolten, al seu torn, al cinturó roig de Barcelona, o a Girona. Ara bé, per a la immensa majoria de treballadors, abans d'aquestes eleccions les CUP no eren res. Ara són un fet, amb la qual cosa tendiran a créixer si no canvien molt les coses dins IC-EUiA.

- Ciutadans. Vinculat al que avui en dia es denomina com a moviment de “l'antipolítica”, ha fet èmfasi particular en l'espanyolisme de forma demagògica, enfront dels partits nacionalistes. Es va nodrir en els seus inicis (2006) de votants decebuts amb el PP (en el 2004 havia estat desallotjat Aznar a nivell estatal) i del PSOE, fonamentalment als barris d'emigrants que van afluir en els anys 60 i 70 a Catalunya d'altres zones de l'Estat espanyol. Ara, Ciutadans ha tret profit de la pèrdua de votants del PSC i, sobretot, juntament amb ERC ha estat el que més rèdit ha tret de l'increment de la participació electoral, provinent si escau fonamentalment de votants socialistes desencantats.

Ciutadans s'ha oposat de paraula a les retallades de CiU, ha fet bandera demagògica de la corrupció imperant en la resta de partits, que afecta a tots en major o menor mesura en funció que toquin poder de manera efectiva, cosa que no ocorre encara amb Ciutadans... El vot a Ciutadans és un vot de treballadors que s'oposa furiosament a l'independentisme, però que té clar que no va amb el PP.

Segueix representant un vot de protesta que, a diferència d'UPyD a nivell estatal (amb una base fonamentada sobretot entre la classe mitja urbana), té un component social bàsicament obrer, als barris i pobles del cinturó roig que envolta a Barcelona i de la resta de ciutats importants catalanes.

I ara, quin govern? La demagògia de CiU al descobert

Ja l'endemà passat de les eleccions, el portaveu del govern en funcions, de CiU, va fer públic que l'ajustament per al pressupost de 2013 igualaria a la suma dels efectuats durant el 2011 i 2012, com a mínim, altres 4.000 milions d'euros. Això és un reconeixement clar que, en la legislatura que s'obre, l'afany principal per CiU serà l'ajust social.

Si ja en la seva trista nit electoral, Artur Mas va admetre que “una cosa és el dret a decidir, l'altra l'Estat propi; per arribar-hi, amb aquests resultats haurem de seguir treballant...” (El País, 26-11-12); un dia després, Duran i Lleida, dirigent d'Unió Democràtica, ara en una posició més forta en la coalició CiU, ho va expressar més clarament: “La consulta pot fer-se dins d'un, dos, tres o quatre anys, però demà passat cal prendre decisions (...) Sense el dia a dia no hi ha gens de la resta...” (El País, 28-11-12).

És a dir, que la consulta sobre el dret a decidir del poble català queda com una pura moneda de canvi, que és el que dèiem des de Lluita de Classes abans de les eleccions. El veritable objectiu de CiU en tot moment ha estat ampliar les prerrogatives fiscals de la Generalitat catalana per a, sense canviar la seva política a favor dels rics, tenir més independència econòmica davant el govern central ara que Catalunya està intervinguda de facto pel ministeri d'Hisenda.

En els fets, tenint en compte la prioritat econòmica de l'ajust, tant el PP com CiU coincideixen en els seus objectius. Ara bé, després que ERC amenaci amb robar-li encara un major pes electoral a la dreta nacionalista catalana, políticament es situa com complicat un pacte directe o indirecte entre el PP i CiU a curt termini, davant un enfrontament en el terreny nacional que ha tingut tantes repercussions.

A què obeeix el ressorgiment de la qüestió nacional? ERC i CiU potencien la idea de la independència però, davant la falta d'una alternativa de classe i socialista, guanya ressò la idea que una autonomia rica i amb una base industrial exportadora, com Catalunya, podria subsistir per si sola enfront d'una Espanya cada vegada més endeutada i en ruïna social.
Els buits tendeixen a omplir-se. Un cop que CiU es va muntar sobre el tigre de la demagògia nacionalista, en un moment en el qual l'esquerra política catalana estava bastant desprestigiada i no presentava una alternativa creïble davant CiU (fins i tot Iniciativa per Catalunya va recolzar la reforma fiscal de CiU i va reclamar un pacte nacional amb ella abans de les eleccions), sectors importants del poble català, i no solament la base més militant nacionalista composta per les classes mitjanes urbanes o rurals, situen ara la possibilitat de la independència com una possible sortida realista que pugui solucionar la contundència de l'ajust social i la incertesa davant un futur cada vegada més ombrívol.

Això sí, dins de l'electorat nacionalista s'ha produït un fort desplaçament cap a l'esquerra, fruit dels ajustos de CiU, sent aquest un símptoma del determinant que és en última instància la resolució dels problemes socials, que és la clau essencial a resoldre per a la immensa majoria.

Per això mateix, els inexperimentats dirigents d'ERC temen acceptar la cullera que els allarga el diable molt més experimentat que són els líders de CiU. Al cap i a la fi, es tracta de menjar d'un mateix plat consistent en entrar a formar part d'un govern que es destacarà per practicar una política de retallades. Si acceptessin entrar en aquest govern finalment, buscant situar a centenars de militants d'ERC en càrrecs governamentals amb la finalitat d'incrementar el seu aparell partidista i el seu clientelisme polític, correrien el risc de perdre molt ràpidament a bona part de l'electorat conquistat en favor de les CUP i d'Iniciativa per Catalunya. Avui tots els processos polítics són vertiginosos i la durada dels efectes de les eleccions són cada vegada més evanescents.

Conclusions

Entri o no entri ERC al govern, o ho recolzi indirectament des de fora, la qüestió nacional ha tornat per romandre, i empitjorar-se encara més en un moment donat, si l'esquerra política és incapaç d'oferir una alternativa viable i concreta als treballadors i immensa majoria de la societat.

Per tot l'explicat anteriorment, i ens basem en l'experiència concreta dels últims 7 anys, el suport a organitzacions com a ERC o Ciutadans és qualsevol cosa, menys quelcom ferm o durador en el temps. La pròpia ERC estava en crisi oberta després del seu pas pel Tripartit, per sota d'IC-EUiA. Va ser la crisi en canal del PSC-PSOE, i la incapacitat de la direcció d'IC-EUiA per construir als barris, fàbriques i centres d'estudi una alternativa que es visualitzés amb un discurs contundent i genuïnament socialista el que va permetre que ERC fos la principal beneficiària de la crisi del PSC sobre la base del discurs nacional.

Els esdeveniments econòmics i socials, en un termini molt curt de temps, posaran a prova a totes les organitzacions. Treballadors i joves buscaran amb afany per si mateixos solucionar els seus greus problemes d'ordre social: desocupació, habitatge, sanitat, serveis socials, condicions de treball..., avui tots en qüestió.

L'esquerra es construeix al carrer, això ho ha demostrat l'exemple de la pujada de les CUP d'una manera evident, abans una organització residual, i ara una organització que comencen a visualitzar sectors de les masses. Els dirigents a l'esquerra de la socialdemocràcia tradicional, d'Iniciativa, però també els d'EUiA i els del PSUC-viu, han fracassat en aquest aspecte a l'hora de diferenciar-se nítidament del PSC-PSOE i únicament recullen una petita part del buit de la base electoral socialista. Han de canviar d'actitud ràpidament!

Desgraciadament, sembla que els nostres dirigents estan satisfets així, tal com succeeix en altres comunitats autònomes de l'Estat, jugant un paper que els situa a l'atzar dels esdeveniments, sense jugar cap paper de direcció en els processos socials que es van gestant al carrer.

Enfront d'uns dirigents d'EUiA i PSUC-viu cada vegada més ocupats amb el treball parlamentari i de la resta d'institucions, els reptes ara per als militants de l'esquerra d'ambdues organitzacions se situen a aprofitar cada capacitat d'expressió possible dins d'aquestes organitzacions per construir cap a fora. No obstant això, davant el tancament efectiu de moltes d'aquestes activitats per part de l'aparell d'ambdues organitzacions, cal demostrar de forma efectiva com una política de construcció de l'esquerra cap a fora és possible, a més de necessària, sobreposant-se a les adversitats, en les clàssiques plataformes polítiques de tota la vida: sindical, veïnal i juvenil principalment. Però també en les noves que han sorgit: Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, el Front Cívic..., per recuperar múscul social amb un discurs clarament socialista.

La qüestió nacional és un d'aquests famosos “temes d'estat” que van cridar a la unitat de tots els grans partits, inclosos el PSOE i el PCE, quan les direccions de tots dos partits van deixar en clar que no estaven per la ruptura amb el règim anterior durant la Transició, preferint un pacte amb els reformadors del règim franquista. L'invent de l'estat de les autonomies no ha resolt el problema nacional, com cap dels “grans temes” de llavors.

Des d'un punt de vista històric, podem constatar que aquests “grans temes” que es pretenien haver tancat en els Pactes de la Moncloa (1978) i la resta de la Transició, segueixen pendents o estan clarament qüestionats, és a dir: el caràcter de l'estat, Monarquia o República, amb un 36% (en ascens) d'espanyols que es declaren republicans; la política del pacte social, doncs la burgesia no té res a pactar, cap reforma que oferir als dirigents sindicals; i, finalment, com va quedar clar en els últims mesos, l'altre fantasma que ressorgeix és el del problema nacional, ara més virulentament a Catalunya que a Euskadi, qüestió nacional que solament pot trobar solució amb el ple reconeixement dels drets nacionals de les nacionalitats històriques que componen l'Estat espanyol, inclòs el dret d'autodeterminació, vinculant al seu torn la resolució d'aquests problemes als d'ordre social, que només amb una política socialista poden trobar remei.

Aquesta va ser l'experiència de la fallida Transició, quan els dirigents de l'esquerra ens van poder dirigir cap a una experiència socialista que s'hagués retroalimentat amb el llavors molt més avançat procés portuguès. Ara hem de treure lliçons de cara al futur. En els propers anys, d'accentuació aguda de la greu crisi política i econòmica del capitalisme espanyol, només si l'esquerra política presenta una política rupturista davant l'inert i buit reformisme sense reformes actual, oferint una autèntica alternativa socialista davant els greus problemes existents es podrà fer entendre als sectors fonamentals de la classe treballadora i la joventut catalanes (igual que als bascos), cada vegada més radicalitzades, que existeix una sortida des de l'esquerra.

[1] Pot servir de referència, en part, l'article aparegut a El País, basat en una enquesta de “Demoscopia a 2.000 votantes al salir de las mesas electorales” (El País, 26-11-12).
[2] El 1995 IC obtingué el 9,71% dels vots i el PSC el 24,88%. El 2006 IC obtingué el 9,52% dels vots i el PSC el 26,82%. Ara, el 2012, IC-EUiA obté el 9,89% i el PSC el 14,43%.

 

Puedes enviarnos tus comentarios y opiniones sobre este u otro artículo a: contacto@luchadeclases.org

Para conocer más de “Lucha de Clases”, entra a este enlace

Si puedes hacer una donación para ayudarnos a mantener nuestra actividad pulsa aquí