Pagina principal Català La revolució catalana i les tasques de l'esquerra

La revolució catalana i les tasques de l'esquerra

ImprimirCorreo electrónico
Bookmark and Share

L'Estat espanyol pretén aparèixer com el vencedor a la batalla inacabada contra l'independentisme català, però el fet més significatiu del succeït aquests dos darrers mesos ha estat el desenvolupament del major moviment de desobediència civil que hi ha hagut mai a l'Estat espanyol en 40 anys. Aquest moviment ha estat protagonitzat per milions de persones comunes i corrents, ha tingut característiques revolucionàries i ha posat en escac el règim del 78 i al seu aparell d'estat heretat del franquisme. Les lliçons a treure d'aquest conflicte, el qual està lluny d'haver conclòs, són precioses; i ajudaran a forjar la consciència revolucionària de la nova generació, a Catalunya i a tot l'Estat.

cat 7NL'empresonament dels 7 membres del Govern de la Generalitat i l'ordre de captura contra la resta que es troba a Bèlgica, demostra la fúria i el ressentiment de l'Estat espanyol contra aquells que s'han atrevit a exercit el dret democràtic d'autodeterminació. Els seus representants polítics directes del PP i Ciutadans han aplaudit les mesures, el mateix que la direcció socialista que ha demostrat novament ser una agència de l'stablishment.

No obstant, la situació és volàtil i els canvis bruscos i sobtats estan implícits a la situació, com ho demostra la nova onada de mobilitzacions que està donant-se després de la detenció dels 7 membres del Govern. Demà, dimecres 8 de novembre, hi ha convocades vagues i manifestacions a tot Catalunya. Els darrers dies, els Comitès de Defensa de la República (CDR) han tallat carreteres i organitzat protestes. També està a l'aire el destí de Puigdemont, refugiat momentàniament a Bèlgica. En realitat, en tot el procés s'ha donat el mateix patró: davant les mitges tintes de la direcció del “Procés” ha estat la intervenció explosiva de les masses en resposta a la repressió de l'Estat (20 de setembre, 1 d'octubre i 3 d'octubre) la que ha impulsat el procés cap endavant.

La impotència de la direcció d'Units Podem

La posició dels dirigents d'Units Podem durant tot aquest procés ha estat escandalosa. Tot i defensar formalment el dret d'autodeterminació, quan aquest es va exercir a la pràctica en el referèndum de l'1 d'octubre, no li varen donar suport. Quan l'Estat espanyol va demostrar estar disposat a anar fins el final per anihilar qualsevol intent d'exercir el dret democràtic d'autodeterminació, els companys dirigents d'EU, Podem i dels Comuns (amb molt poques excepcions) varen posar al mateix nivell la repressió de l'Estat i el referèndum català (“ni 155, ni DUI”, “ambdós en són responsables”). Davant la repressió de l'Estat varen sortir amb actituds abstractes sobre la seva posició a “tots els nacionalismes”, posant al mateix nivell el reaccionari nacionalisme espanyol d'arrel franquista que destrueix tots els drets democràtics de Catalunya, amb el nacionalisme català democràtic que vol exercir-los, i que aspira a una forma republicana de govern. S'ha col·locat en realitat en el camp de la “unitat d'Espanya” en abstracte, en lloc de posar-se fermament al camp de la defensa dels drets democràtics i contra el règim del 78.

Per alguna raó, Alberto Garzón ha volgut dur aquesta postura fins a l'esperpent, negant el caràcter de presos polítics als membres del Govern i als Jordis, actualment detinguts, fent comparacions fora de lloc, oposant a aquells els presos del franquisme, com els “autèntics” presos polítics. No és casualitat que els mitjans de la dreta li hagin donat la màxima publicitat a declaracions tan irresponsables, que només li renten la cara al règim i beneficien a la seva repressió

El company Garzón es mostra molt ufà amb la seva pròpia alternativa: “Una república federal i plurinacional amb un referèndum pactat”, i diu que la durà a tot l'Estat. Molt bé, company Garzón. Podràs difondre-la tot el que vulguis, i fins i tot guanyar les eleccions amb majoria absoluta. Però, què faràs quan l'aparell de l'Estat i la burgesia mateixa moguin tot el seu múscul per trepitjar les teves aspiracions? Què faràs quan el Tribunal Constitucional o el Tribunal Suprem declarin il·legals les teves iniciatives? I quan l'IBEX35 inicii una campanya de terrorisme econòmic amb l'amenaça d'endur-se'n les empreses? O quan el rei surti per la televisió denunciant tot com una bogeria i cridant a les forces policials i militars a obeir al Cap de l'Estat, a ell? Al final, o et sotmetràs o hauràs de seguir el valent exemple del poble català, de seguir el seu propi instint i voluntat, desobeint lleis injustes i tribunals que ningú ha elegit i que representen l'única voluntat dels poderosos.

En realitat, allò que ha revelat el conflicte català és la necessitat urgent d'organitzar una ala marxista i revolucionària de masses al moviment que pugui oposar una alternativa davant els desconcerts i la desorientació política que han mostrat les direccions de l'esquerra en aquests temps convulsos.

Les limitacions de la direcció del Govern

Certament, l'Estat ha pogut imposar l'article 155 i les seves mesures reaccionàries, en un primer moment, tot i el seu rebuig popular massiu a Catalunya. Després de la proclamació de la República el 27 d'octubre, existien les condicions per a un moviment de masses de resistència que desafiàs obertament el cop d'estat de l'article 155. Els treballadors de TV3, Catalunya Ràdio i la resta de mitjans de la Generalitat havien anunciat que desobeirien qualsevol directiva imposada. El mateix havia afirmat el sindicat majoritari en l'ensenyament públic USTEC-STEs. El sindicat majoritari de la funció pública CATAC també havia rebutjat el 155.

A l'hora de la veritat, quan les bases independentistes esperaven una senyal o una crida a l'acció després de l'anunci de Rajoy, res va venir dels seus dirigents. Aquests, a la pràctica i amb l'excepció d'alguns gests, varen acceptar fatalment la decisió de l'Estat, i ràpidament es varen mostrar disposats a participar a les eleccions catalanes convocades per Rajoy pel 21D. El Govern no va donar cap passa per fer efectiva la declaració de la República Catalana.

Tota l'activitat dels dirigents del Govern des del 3 d'octubre s'ha basat en una estratègia que ha demostrat la seva bancarrota. Enlloc de basar-se en el moviment de les masses als carrers, l'estratègia del Govern era la d'aconseguir la mediació internacional per a fer seure el Govern espanyol a negociar. La proclamació formal de la República catalana, programada inicialment per al 3-4 d'octubre, va ser suspesa el 10 d'octubre (per a donar temps a la negociació i a la mediació) i aplaçada fins el dia 27, després d'innombrables empentes i rodolons i amb, inclús, un intent fallit a la vigília de trair obertament el moviment, quan Puigdemont va insinuar la convocatòria d'eleccions sense proclamar la República.

Els fets han demostrat que al màxim que aspiraven els dirigents del PDeCAT i ERC era a una proclamació simbòlica de la república i independència catalana, però acceptar amb fatalitat la intervenció de l'autonomia pel govern central.

Les declaracions de Santi Vila (el conseller que va dimitir després de la declaració d'independència) són molt reveladores. A una entrevista a RAC1 va explicar per què no havia fet res per preparar les estructures d'un estat independent des de la seva conselleria ja que no creia en allò. No es tracta d'un cas aïllat. En realitat el Govern va decidir fer una declaració merament formal perquè des del seu punt de vista no podien seguir endavant. Les bases del moviment es pregunten, amb raó, on estaven les “estructures d'Estat” que suposadament s'havien anat construint durant llarg temps?

El que és cert és que totes les passes del Govern (la convocatòria del referèndum, la suspensió de la forçada declaració de la República, etc.) anaven encaminades a aconseguir un suport internacional que forçàs una negociació amb l'Estat. Tot i això, com era de preveure i com havíem advertit, la UE es va alinear com un sol home amb l'Estat espanyol.

A la seva declaració a Brussel·les dimarts passat, Puigdemont va assenyalar que l'alternativa a proclamar la República només de manera simbòlica era una resistència que hauria portat a una onada de repressió brutal contra els funcionaris públics. Aquestes paraules demostren la manca absoluta de confiança en la capacitat del moviment de masses per combatre i enfrontar-se a la repressió (que sens dubte s'hauria produït). De fet, informacions periodístiques assenyalen que el Govern volia suspendre el referèndum el dia 1 d'octubre al migdia, davant la brutal repressió de l'Estat. La gent que defensava les urnes i els col·legis electorals va arribar fins el final i va assegurar-se una magnífica participació de més de dos milions de persones en condicions molt difícils.

D'aquesta política vacil·lant i inconseqüent en són responsables en primer lloc el PDeCAT (i dins del mateix els sectors més directament vinculats a la burgesia catalana, com Santi Vila), però també ERC ja que es va mantenir totalment aferrada al PDeCAT, sense expressar cap crítica ni impulsar cap política diferenciada en cap moment.

Tal desenvolupament no ha estat una sorpresa. Hem assenyalat conscientment a tots els nostres articles la incapacitat de la petita i mitjana burgesia nacionalista de liderar una lluita efectiva per l'alliberament nacional, per dues raons: a causa de la seva incapacitat d'arrossegar una majoria significativa de la classe obrera catalana a la mateixa, i a causa de la manca de la determinació necessària per a organitzar una lluita de masses conseqüent per la independència. Aquesta manca de determinació la causen, al mateix temps, altres dues raons: la seva por a un enfrontament frontal amb l'Estat espanyol i la por a ser ultrapassada per les masses mateixes i a què aquestes imposin les seves pròpies demandes socials que apuntarien també contra la mitjana i gran burgesia. D'aquí les crides constants a la protesta “pacífica”, a “no caure en provocacions”, per a que la mobilització social transcorri en tot moment per canals segurs i baix el seu control.

Els Comitès de Defensa de la República

A més del moviment oficial encapçalat pel PDeCAT, ERC i l'Assemblea Nacional Catalana, s'ha desenvolupat un moviment des de baix, els Comitès de Defensa del Referèndum, els quals ara han canviat el seu nom per Comitès de Defensa de la República (CDR). Actualment existeixen més de 170 CDR a tot Catalunya, els quals agrupen a milers d'activistes, i en els que la CUP hi ha jugat un paper important, i que escapa al control de la direcció del PDeCAT i ERC. Els CDR han estat marginats i vists amb desconfiança pels dirigents oficials del moviment des del primer moment, fins el punt de boicotejar i cridar a no participar en algunes accions.

Però els CDR han adquirit una dinàmica pròpia, si bé seria exagerat dir que són un moviment de masses en aquests moments, sí que agrupen als activistes més avançats, l'avantguarda del moviment, i en una dinàmica ascendent podrien convertir-se en potents comitès directors de la lluita a tot Catalunya i en embrions del poder obrer a barris i ciutats.

La lluita pel dret a l'autodeterminació de Catalunya reivindica brillantment la posició defensada per Lleó Trotski a la seva “Teoria de la revolució permanent” que diu que a l'època de l'imperialisme, als països febles i retardats, les tasques democràtico-nacionals pendents només poden completar-se amb mètodes revolucionaris i baix la direcció de la classe treballadora. La burgesia espanyola i el seu parell d'Estat són massa reaccionaris per a concedir aquest dret al poble català. La burgesia catalana s'ha alineat amb la seva germana de Madrid en aquest conflicte. I la petita burgesia catalana ha mostrat les seves limitacions per a portar la lluita fins al final. Correspon a la classe obrera catalana posar-se al capdavant del moviment.

Com guanyar la classe obrera de manera decisiva?

L'element més important a l'equació és la classe obrera, tant catalana com espanyola. Sense un suport majoritari i clar de la classe obrera catalana no és possible assolir una república independent a Catalunya. I aconseguir el suport, la simpatia o la neutralitat activa de la classe obrera de la resta de l'Estat cap a la causa del poble català resulta vital per a afeblir a la reacció espanyolista i al règim en el seu propi territori. Això vol dir que quant menys nacionalista sigui l'aproximació del moviment independentista cap a la classe obrera catalana i de la resta de l'Estat més probabilitats d'èxit tindrà per atraure-les; i al contrari, quan més nacionalista sigui, més dificultats tendrà per a connectar amb elles i més fàcil ho tendrà el nacionalisme espanyol reaccionari per a dividir a la classe treballadora.

Sens dubte, la classe obrera catalana està dividida sobre la qüestió de la independència. Un sector, més estès entre els treballadors públics i entre les capes més precaritzades, sobretot entre la joventut obrera, s'alinea majoritàriament amb la república catalana. Però un altre sector, més estès entre la capa tradicional del moviment obrer a les grans fàbriques del cinturó roig barceloní, del Vallès, del Baix Llobregat i de Tarragona –on hi predominen treballadors d'ascendència castellano-parlant— mira amb desconfiança i incertesa el Procés a causa de diversos motius, no necessàriament comuns a tots ni amb el mateix arrelament: la presència del PDeCAT del qual desconfien pel seu oportunisme polític i el seu caràcter burgès, l'impacte de la campanya de terrorisme econòmic desplegada per la classe dominant i la incertesa que provoca sobre el destí dels treballadors, les jubilacions, la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent, etc. i, en tercer lloc, el sentiment de pertinença a la resta de l'Estat.

Allò cert és que una de les febleses que hem observat en el camp independentista després de l'1-O ha estat l'absència d'un discurs, d'una apel·lació, d'una crida a la classe treballadora espanyola, a les seves organitzacions i a l'esquerra, perquè els donin suport i se solidaritzin, i perquè se'ls uneixin en la lluita per a acabar amb el règim del 78 i amb la monarquia a tot l'Estat. Això haurà ajudat al sector de la classe obrera catalana més reticent a què miràs el Procés amb uns altres ulls, a permetre-li considerar que els seus esforços a Catalunya per una república pròpia podria ajudar i estimular als seus germans de classe a la resta de l'Estat a llançar-se per la mateixa via, i a la possibilitat que ambdós processos, a Catalunya i a la resta de l'Estat, poguessin empalmar-se en una determinada fase, cosa que reforçaria les possibilitats de triomf contra l'enemic comú i les possibilitats d'establir una república democràtica, viable, i avançada socialment, ja sigui de manera independent a ambdós costats de l'Ebre, o confederada. Per altra banda, la crida a la solidaritat de la classe obrera espanyola hauria contribuït a combatre el xovinisme espanyolista i la menyspreable campanya anticatalana dels mitjans burgesos fora de Catalunya.

Està clar que el PDeCAT mai usarà aquesta tàctica. És impossible mobilitzar a la classe obrera sense un programa social avançat, cosa que el PDeCAT mai no defensarà. A part, té desconfiança orgànica al moviment de masses, i a la classe obrera en particular. A més, no contempla una altra sortida que arribar a un acord (impossible) amb l'Estat espanyol, motiu pel qual és improbable que faci una crida a la seva població per a que s'alci contra ell.

La CUP i l'esquerra revolucionària catalana

La CUP és l'organització més idònia, dins del camp independentista, per a haver aplicat una política similar a la que hem suggerit. Un dels seus principals corrents, Endavant, es considera marxista i lluita per una república catalana socialista. Els companys de la CUP des del principi han tengut una política diferent cap el moviment, plantejant obertament que “sense desobediència no hi haurà independència” i impulsant de manera decidida la creació dels CDR. Tot i això, en els moments clau, i particularment a la setmana del 27 d'octubre i després de la proclamació de la República, no va oferir una clara orientació alternativa a la política del Govern. Pareixia que enlloc de tractar de disputar la direcció del moviment o desbordar el Govern per baix, l'activitat dels companys i companyes dirigents de la CUP se concentràs en pressionar el Govern des de dalt.

Les arrels de l'organització a la classe obrera i als sindicats són poc profundes, de moment, i dins de la CUP existeix un corrent, Poble Lliure, que planteja una política per etapes cap el moviment: primer, una aliança amb sectors de la burgesia nacionalista i aconseguir la independència; després, més endavant, rompre amb ella per a lluitar pel socialisme.

És necessari, per tant, obrir un debat profund dins de l'esquerra revolucionària catalana en relació a la tàctica i estratègia.

L'única manera de tenir èxit en arrossegar massivament a la classe obrera a Catalunya cap a la perspectiva de la república és, en primer lloc, donant-li un caràcter socialista a la lluita, la qual inclogui la defensa de la nacionalització de les grans empreses i bancs baix el control democràtic dels treballadors; i en segon lloc, vincular la lluita per la república socialista catalana amb l'extensió del procés revolucionari a la resta de l'Estat; això, a més de donar un cop quasi decisiu a la reacció espanyolista i monàrquica, permetrà vèncer els darrers recels d'aquells treballadors catalans que es consideren d'esquerres i lluitadors però que no desitgen perdre els seus vincles afectius, familiars o de pertinença amb la resta de l'Estat, per a que s'uneixin a la lluita comuna de la resta de la classe obrera i del poble de Catalunya

L'experiència rentarà i desembarassarà el camí. Dins de l'esquerra revolucionària i transformadora de Catalunya es veu una convergència política creixent entre la CUP, sobretot el sector d'Endavant, el sector de Podem que segueix Albano Dante i altres sectors de l'esquerra catalana com Procés Constituent. Aquesta confluència podria oferir una bandera nítidament d'esquerres, socialista i revolucionària que, amb el suport de masses dels CDR i amb l'extensió de la seva influència a la classe obrera, començant per la joventut obrera, podria proposar-se disputar la direcció del moviment a l'ala petit-burgesa del mateix, guanyant inclús a un sector d'ERC que podria girar més a l'esquerra (sobretot la joventut). La primera prova són les eleccions del 21D. És segur que la població catalana participarà massivament per a copejar el règim espanyol. L'esquerra catalana combativa no hauria de mesclar-se en un front amorf, sinó mostrar la seva cara i el seu programa presentant la seva pròpia llista, la qual cosa tendria un impacte enorme.

Això ha de completar-se amb una crida clara i persistent a la classe obrera espanyola i a les seves organitzacions, a més de sostenir la lluita contra la política repressiva i autoritària del govern central a Catalunya els pròxims mesos, a salvaguarda d'allò que depari el 21D. Les condicions estarien donades, aleshores, per a un avanç significatiu de l'esquerra revolucionària i socialista del moviment independentista. Però la condició ha de ser aquesta: no orientar-se a la classe obrera catalana i de la resta de l'Estat com un enfocament nacionalista, sinó internacionalista i socialista. Aquesta serà la clau del triomf, la concepció de la revolució catalana, de la lluita per la república socialista de Catalunya, com el detonant de la revolució socialista ibèrica, i l'avant-sala de la revolució socialista europea.

Les tasques de l'esquerra espanyola

Per la seva banda, l'esquerra espanyola i la seva ala revolucionària, no han de deixar-se intimidar per la reacció espanyolista desfermada. Tot i això, aquesta té un caràcter superficial i quant més arrogant i franquista es mostri, abans desfermarà un moviment de masses en la seva contra.

Ja hem explicat a articles anteriors la nostra posició sobre Units Podem i la seva direcció en relació a Catalunya. Instam a tots els companys d'Units Podem i les seves confluències, i a l'esquerra espanyola en general, a defensar incansablement el dret democràtic del poble català a formar un Estat independent, i a combatre qualsevol mesura repressiva contra Catalunya, mobilitzant les pròpies forces per a denunciar-la i, si fos possible, impedir-la. Al mateix temps s'ha de construir un programa socialista, republicà i revolucionari. L'eix de l'agitació ha de ser vincular el règim podrit del 78, la seva corrupció, les seves injúries, la deriva autoritària i franquista del seu aparell d'Estat i de la monarquia, amb el sistema capitalista mateix que empara a les 200 famílies de l'oligarquia que controlen les 100 majors empreses de l'estat i el 80% de la riquesa nacional.