Pagina principal Català Alliberament nacional i lluita de classes: entrevista amb Vidal Aragonés

Alliberament nacional i lluita de classes: entrevista amb Vidal Aragonés

ImprimirCorreo electrónico
Bookmark and Share

Avui entrevistem a Vidal Aragonés, regidor a l’ajuntament de Cornellà per Cornellà en Comú-Crida per Cornellà, advocat laboralista vinculat  a diferents sindicats de classe més combatius especialment als estibadors, professor de dret laboral a la UAB, i uns dels defensors més eloqüents de la independència des d’un punt de vista marxista. 

Vidal Aragonès e1434990482896Nosaltres hem llegit i estudiat amb molt interès el teu article sobre Nin i la qüestió nacional catalana (http://espaifabrica.cat/andreu-nin-i-la-questio-nacional-una-aproximacio/), on expliques el desenvolupament del seu pensament flexible i sofisticat sobre aquest tema. També hem estat llegint els escrits d'en Trotski sobre Catalunya de 1931 i 1934. Ell era molt crític cap a les concessions del BOC al nacionalisme. Quines eren les discrepàncies entre Nin i Trotski sobre aquesta qüestió concreta?

Trotski d'una manera molt clara, dirigint-se a Nin, sobre tot al 31, el que li deixa és que la unitat que en aquell moment es comença a plantejar en relació al BOC no es pot fer en base a la renúncia de la independència de classe, i que el BOC s'està presentant com una organització separatista d'inspiració marxista, i que això no és la tradició del marxisme. Insisteix Trotskique els marxistes, i evidentment som els grans defensors de la qüestió democràtico-nacional i de l'alliberació nacional dels pobles oprimits. Insisteix molt també que per una banda no es pot tenir una posició subalterna a cap organització nacionalista, sinó que s'ha de tenir una posició d'independència de classe. Però al mateix temps també que hem de ser els grans defensors del dret a l'autodeterminació en la seva màxima expressió.

Això que en un primer moment, en 1931, apareix com una crítica sobre el posicionament més que de Nin del BOC.  De fet, el 1934 el que planteja Trotski tant a Nin com al BOC, i sobre tot a l'Aliança Obrera, que era un organisme on el BOC tenia moltíssima influència, era sobre tot en primer lloc que no es podia tenir la posició d'anar de manera subalterna a veure què plantejava la petita burgesia d'Esquerra, sinó que davant de les masses catalanes s'havia de aparèixer com els grans defensors, de manera molt clara, de la independència de Catalunya. Que no era possible avançar nacionalment ni democràticament si no es defensava la independència. Per suposat que defensar la independència no significava renunciar en cap cas la unitat internacional i fins i tot a un partit estatal. Però, ho deia d'una manera molt clara, si davant de les masses no s'apareixia com els grans defensors del dret a l'autodeterminació i fins i tot de la independència, seria impossible guanyar la batalla a Catalunya. Deia també Trotski, i l'insistia molt a Nin, que si no es tenia una hegemonia política a Catalunya, tampoc es podria fer efectiva la revolució espanyola.

És important veure que després el POUM, a partir de l’any 35 amb la seva fundació, no va jugar aquest paper d'anar a defensar  en el terreny de la pràctica d'una manera absolutament clara la independència de Catalunya, i fins i tot d'encapçalar el moviment - evidentment també això xoca amb unes altres dinàmiques  al conjunt de l'Estat espanyol a partir de l'any 34 -. Però sí que és cert que el BOC, amb la fusió que donarà lloc al POUM, es desempallega d'aquest tarannà de separatisme d'inspiració marxista, i adopta més una posició clàssica marxista. I Nin a l'inrevés. Nin, que tenia segurament una posició d'un autodeterminisme no acabat, doncs avança cap a posicions clares de dir que si s'ha de defensar la potencial independència de Catalunya, això podria ser positiu pel moviment en el conjunt de l'Estat espanyol, i evidentment que s’haviad'aparèixer davant de les masses com els principals defensors. Si fa no fa, les dures crítiques del 31 i el 34, a partir del 35 pràcticament, des del punt de vista teòric, són el programa del POUM.

Passant al dia d'avui, tu desenvolupes la teva activitat militant a Cornellà, un dels nuclis del cinturó roig barceloní, i et defineixes com cornellanenc d'origen castellà. Es parla molt (tot i que sovint amb simplificacions) de la divisió sobre línies lingüístiques i nacionals de la classe obrera de Catalunya. Sembla prou clar però que la lluita per l'autodeterminació ha tingut un ressò més limitat als barris obrers castellanoparlants de Barcelona i Tarragona, com es veu també a les xifres de participació al referèndum. A més a més, el PP, Ciutadans i el rei estan fent grans esforços per mobilitzar un moviment espanyolista a Catalunya dirigint-se a aquestos sectors. Tu com ho veus des de Cornellà? Com combatre les tendències divisòries que poden existir al si de la classe obrera, i eixamplar la base social de la república?

És important que tinguem clar que el moviment d'emancipació nacional, ara, a Catalunya no té un caràcter etnicista. Té un caràcter netament progressista i no té practicament cap element xovinista. Qüestió apart és que la direcció política està encara en traspàs de Convergència i l'ANC a Esquerra i l'Òmnium, i per tant està girant de manera permanent cap a l'esquerra i que això, que tinuin un caràcte més cap a l’esquerra, es pot incrementar en els propers mesos.

En relació a la classe treballadora, en primer lloc hem d'acabar amb un discurs que diu que la classe treballadora no ha participat en aquest moviment. És fals. Això no es pot mantenir si tenim en compte que aquest moviment ha tingut dos milions de persones participant en alguns moments a l'11 de Setembre, més de dos milions de persones votant SÍ a la independència fa ara una setmana. Únicament neix si les classes populars, és a dir, petita burgesia i classe treballadora participen del moviment. Una altra cosa, com ja he dit abans, és el fet de qui tenia la seva direcció política, cosa que, a més, ja està canviant.

Per altra banda, això si, que la classe treballadora estigui participant en aquest moviment nacional no significa que la classe treballadora estigui participant majoritàriament. Per descomptat, per lligams històrics, familiars, culturals, lingüístics (però sense element etnicista), hi ha treballadors i treballadores que tenen una visió de no separació de l'estat espanyol en cap cas. També és cert que hi ha una majoria de classe treballadora que no se situa ni pro-independència ni contra la independència, sino que per desgràcia no s'acaben de sumar perquè no veuen que cap dels dos posicionaments polítics siguin una alternativa pels seus problemes del dia a dia. I segurament aquesta seria la postura majoritària entre la classe treballadora, la de ni tan sols posicionar-se ni en contra ni a favor.

Hem vist de manera molt sorprenent, com sectors fins i tot de classe treballadora d'origen castellano-parlant que han començat a donar suport no únicament al referèndum, sinó a la opció pel SÍ com a opció més democràtica i més progressista. Però això no significa que no tinguem clar que hi ha un sector, fins i tot més ampli, que no participa del moviment d'emancipació nacional i fins i tot un sector que està en contra. Va també per barris. En determinades zones de Catalunya la majoria de la classe treballadora  està a favor del procés d'emancipació nacional. I en diferents ciutats mitjanes on el procés de la classe treballadora d'origen immigrant ha estat més de barrejar-se amb la classe treballadora del conjunt de Catalunya té un altre tipus de desenvolupament i hi ha molt més suport.

Tot i això, el gran problema el tenim en el fet de que en la mesura en que la direcció política encara està en mans de la dreta això ens impedeix sumar a més sectors de la classe treballadora. Si ara posem com a consigna central "procés constituent" i en el procés constituent de manera molt clara hi ha una aposta per la ruptura amb el règim del 78, però també una aposta per la recuperació o la conquesta de drets socials, segurament seria la millor manera de poder sumar més classe treballadora al procés. I aquesta serà l'única manera de que es pugui fer efectiu. Sinó es suma més classe treballadora, difícilment podrà haver-hi una ruptura real i  independència de Catalunya.

Et vam sentir parlar a l'acte de campanya de la CUP a L’Hospitalet de Llobregat, on va intervenir també Marta Sibina, dels Comuns. El mateix dia, Albano Dante, de Podem, intervenia a un acte de la campanya de la CUP a Vic. Aquestes setmanes s'ha vist una tendència força positiva cap a la unitat entre la CUP i el món de Podem i els Comuns, sobre la base de la lluita per l'autodeterminació, la fi de l'anomenat procés, i el combat contra la repressió. Com enfortir aquesta unitat?

Per als companys i les companyes que no som dels espais dels Comuns i no som de Podem evidentment ha estat una autèntica alegria veure que, fonamentalment Podem Catalunya, que no pas els Comuns ni tampoc Podem a nivell estatal, està defensant una postura clarament autodeterminista. I ho fan en línies molt clàssiques, de defensar el dret d'autodeterminació, però també de veure que això és avenç de caràcter progressista i per tant que no només s'ha de veure com el dret d'autodeterminació en abstracte sinó en la seva plasmació concreta que pot servir para avançar també socialment.

Com enfortir-ho? Doncs la manera d'enfortir aquest moviment passaria segurament des de la base. Si la centralitat de les nostres consignes no és una crida a una independència abstracta, sinó cridar a una república de caràcter social, una república que recuperi drets, una república que avanci socialment i en clau clarament de classe i internacionalista, doncs evidentment amb aquestes consignes, amb aquest programa i sobretot treballant dia a dia i colze a colze amb aquests companys i companyes podem atreure als sectors més avançats.

Les últimes setmanes hem vist l'esclat del moviment dels comitès de defensa, com els òrgans més sofisticats de lluita de masses que han sorgit en aquestes setmanes, i que en molts llocs han atret molta gent i van encarregar-se de l'organització logística del referèndum. Quines són ara les tasques d'aquest moviment, sobre tot tenint en compte les vacil·lacions i la feblesa de la Generalitat, colpida per l'estat i esquerdada per les divisions internes?

Els CDRs són sense cap mena de dubte els sectors més revolucionaris que hi ha dins del moviment d'emancipació nacional. No hi ha dos CDRs que siguin iguals. Hi ha des de CDRs on la composició és bàsicament de gent de l'entorn de la CUP, però també fins i tot a vegades d'Òmnium, i fins it tot alguns que m'arriben amb participació de gent de la ANC que això també és molt curiós d'analitzar, però que si coincideixen en tenir un programa clar i unes pràctiques clares de ruptura. Hi ha altres CDRs on coincidim amb companys i companyes de l'anarco-sindicalisme, llibertaris i fins i tot purament autodeterministes però no independentistes.

La primera tasca segurament serà de seguretat i de defensa. No hem de perdre de vista que ara mateix tenim una realitat en la que per una banda Policia Nacional, Guàrdia Civil i d'altres elements para-policials estan al territori català actuant o amb ordres d'actuació, i per tant un primer element és de seguretat per al conjunt de companys i companyes que estan participant en el moviment d'alliberament nacional.

El segon és de generar dinàmiques per fer créixer el moviment als barris i entre sectors de la classe treballadora. Sens dubte, només es pot fer créixer el moviment entre sectors de la classe treballadora i els sectors més a l'esquerra.

Després també de tenir el pols de manera permanent perquè es guanyin les ciutats, es guanyin els barris. Això vindrà de la ma de dos elements, d'estar permanentment al carrer amb actes, xerrades i donant resposta als actes repressius que rebem i interpel·lant a sectors progressistes que encara no estan defensant el dret a l'autodeterminació. Però per una altra banda, lligant això amb elements de coordinació. No es poden quedar aïllats els barris, les ciutats o les viles, sinó que hi ha d'haver coordinacions a nivell de ciutats, de CDRs dels barris, coordinació a les comarques de CDRs de ciutats o viles, fins i tot s'hauria ja de pensar en una coordinació del conjunt del Principat, del conjunt de Catalunya.

Un fet molt positiu dels últims dies ha estat la intervenció de la classe obrera organitzada, amb la vaga del 3-O, però també amb els serveis d'ordre dels bombers, la participació dels mestres, dels conductors d'autobusos, dels pagesos, i, potser el fet més espectacular, el boicot dels estibadors als vaixells de la policia. Com activista i advocat laboralista has estat molt implicat en les lluites dels estibadors, com veus l'ambient al moviment obrer i concretament als ports? Les grans centrals UGT-CCOO van vacil·lar molt davant del 3-O i posicionar-se de manera molt ambigüa, què hi ha darrere d'aquests moviments?

Des de ja fa 15 anys sóc advocat del  Col·lectiu Ronda (uns 12 anys)com assessor i advocat, tant dels estibadors de Barcelona com dels estibadors del conjunt de l'estat a través de la organització Coordinadora, i fins i tot sóc d'assessor d'un sector dels estibadors a nivell internacional a través del sindicat International Dockers’ Council. Sens dubte que la pràctica dels estibadors i estibadores del port de Barcelona va ser ràpidament de defensa dels drets civils. En les millors tradicions dels estibadors i les estibadores van fer una crida a la vaga general i en la setmana previa amb l'actuació que van plantejar en relació als vaixells que hi havia als ports de Barcelona i Tarragona i que segons la informació que ens arrivaba acollien a policies nacionals o d'altres forces repressives. En cap cas han fet una defensa de la independència, sino que ho feien sobretot en línees clarament democràtiques que es el que correspon a un sindicat de classe, curiosament quan durant molts anys s'havia parlat dels estibadors com un sindicat corporatiu.

El conjunt del sindicat [d'estibadors] a nivell estatal va fer un comunicat condemnant el que havia succeït l'1 d'octubre i defensant el diàleg, era en una altra línia. Peró evidentment que això a nivell estatal també serveix establir lligams clars, molt clars. La postura de CCOO i UGT, de la seva direcció, va ser el dijous de la setmana anterior a l'1 d'octubre generant aquest espai que es diu, crec, Taula per la Democràcia, i ràpidament el que segurament van demanar a ANC i Òmnium era que no aparegués el tema de la vaga i que el Govern posés algun tipus de mesura perquè no es veiès com una vaga sinó com una "aturada nacional". Després de l'1 d'octubre, a la nit, no van tenir més remei que donar suport a la convocatòria del 3 d'octubre del sindicalisme alternatiu, de la CGT, la IAC, la COS i la I-CSC, però evidentment enfrontant el conflicte de classe que és una vaga general van donar suport a un acord, pràcticament patriòtic d'aturada nacional. No perquè s'hagin fet patriotes, sinó per frenar el sindicalisme alternatiu i aparèixer també davant l'oligarquia com a gent d'ordre. Vull aclarir que això és mera intuició, no tinc cap dada que ho pugui confirmar.