Pagina principal Català El referèndum de l’1 d’Octubre i el dret d’autodeterminació de Catalunya: una tasca revolucionària

El referèndum de l’1 d’Octubre i el dret d’autodeterminació de Catalunya: una tasca revolucionària

ImprimirCorreo electrónico
Bookmark and Share

Sí al referèndum, no a la repressió de l'Estat espanyol

Per la classe dominant espanyola, la unitat d’Espanya és un principi sacrosant que defensen a capa i espasa per damunt de la voluntat de milions de persones, obligades a formar part d’un Estat que s’arrisca a convertir-se en una gàbia de nacions. El caràcter autoritari i opressiu del règim del 78 és veu més clarament que enlloc en aquesta qüestió, en els atacs constants a la voluntat democràtica del poble català, trepitjada i menyspreada sistemàticament pel govern central reaccionari del PP.

catalunyaL’aparell de l’Estat espanyol és un enemic formidable i brutal, amb eines repressives perfeccionades al llarg de dècades i segles. La classe dominant espanyola, amb el PP al capdavant, intentarà utilitzar tot el seu aparell opressiu contra el moviment per l’autodeterminació de Catalunya. Conseqüentment, cal tenir les armes, els mètodes i la predisposició adequada per enfrontar-se a l’Estat espanyol i vèncer. I aquestes armes, aquests mètodes, sols poden ser les de la  mobilització de masses, la lluita revolucionària i l’esperit de sacrifici. El govern de la Generalitat, encapçalat pels nacionalistes burgesos i petit burgesos del PDeCAT i ERC, estan molt lluny de tenir els mitjans necessaris per aquesta batalla.

La data establerta per al referèndum per decidir la independència s’apropa, tot i que l’aire que es respira a la Generalitat es més aviat de nerviosisme i confusió que de preparació per al combat decisiu amb l’Estat espanyol. Els dirigents burgesos i petit burgesos del PDeCAT i d’ERC, representants de classes conservadores, pretenen portar a terme una tasca revolucionària, la aplicació unilateral del dret a l’autodeterminació contra un Estat asfixiant i opressor, i això només pot resultar en una farsa.  

Límits del nacionalisme burgès català   

Des de la convocatòria del referèndum, la Generalitat s’ha dedicat a jugar a fet i amagar amb el govern central. Els dirigents de Junts pel Sí (JxSí) han intentat en tot moment d’evitar embrutar-se les mans. Encara no es sap si es tenen les urnes, els censos o els espais per votar. A les crides patriòtiques i grandiloqüents es succeeixen les apel·lacions a la legalitat espanyola, amb la qual suposadament es vol trencar, el secretisme i l’ambigüitat. L’episodi més absurd de l’estiu potser va ser la negativa de diversos consellers del PDeCAT d’assumir cap responsabilitat col·lectiva que possés en perill el seu patrimoni, el que va motivar diversos reajustaments i destitucions al govern. L’últim incident ha estat la reforma del Parlament, presentada per agilitzar l’aprovació exprés de la llei del referèndum, i que, previsiblement, ha estat suspesa pel Tribunal Constitucional, amb les exhortacions del PP. La Generalitat ha endarrerit la votació de la llei, apropant-la a la Diada, mentre es diu que simultàniament s’estan explorant “altres vies”, com deia Lluís Corominas, dins de “l’ordenament jurídic”, es a dir, que no impliquin violar la decisió del TC. Aquesta és la gent que vol lluitar amb l’Estat espanyol! Al mateix temps, mentre els dirigents de JxSí es mostren contemporitzadors i ambigus amb el govern central i el TC, que no es mosseguen la llengua a l’hora d’atacar i insultar a la CUP. El PDeCAT ja ha afirmat que després del 1-O trencaran amb ells.

Front a les vacil·lacions de la Generalitat, el govern central està mostrant tremp i fermesa. Madrid està evitant les provocacions innecessàries, i s’està limitant a contrarestar a cada pas els moviments de Barcelona. Això no impedeix que la dreta espanyola i els seus mitjans estiguin mostrant la seva faceta més histèrica i xovinista contra el dret d’autodeterminació de Catalunya, tractant d’utilitzar fins i tot l’atemptat del 17 d’agost contra el sobiranisme català amb arguments delirants i vomitius. Eixa és la verdadera cara del nacionalisme espanyol: ignorant, arrogant i opressor, i enemic de la llibertat.

Les raons del diferent estat d’ànim dels dos contendents, els governs de Madrid i Barcelona, es troben en les forces de classe que els estan empenyent. D’una banda, el govern central es sent segur de si mateix perquè té tot el suport del capitalisme i de l’imperialisme, a Espanya i a l’estranger.  D’altra banda, JxSí, i sobre tot el partit burgés i conservador PDeCAT, sent desesperadament que els seus amos de classe, els grans capitalistes catalans, que són majoritàriament contraris a la independència, els estan abandonant. Les lluites al si de la Generalitat reflecteixen les tensions entre la gran burgesia catalana, més prudent i conservadora, i la petita burgesia, més radicalitzada. Els nacionalistes burgesos i petit burgesos catalans recorden als demòcrates francesos del 1848 que Marx va retratar magistralment:

"Si es pensava honestament en la manifestació pacífica, llavors era una bogeria no preveure que seria rebuda bèl·licament. Si es pretenia una lluita real, era ben original deposar les armes amb les quals s'hi faria. Però les amenaces revolucionàries de la petita burgesia i dels seus representants democràtics són simples intents d'intimidació del contrari. I quan han d'entrar en un atzucac, quan s'han compromès força com per haver de dur a terme les amenaces, llavors ho fan d'una forma ambigua que evita ni més ni menys que els mitjans per l'objectiu i cerca excuses per la derrota. L'atronadora obertura que anunciava la lluita es perdia en una remor de baixa volada tan bon punt havia de començar, els actors deixaven de prendre's au sérieux, i l'acció es desplomava tot d'una com un baló desinflat".

Sembla que Puigdemont estigui esperant un acte espectacular de repressió per part del govern central que pugui justificar fer un pas endarrere, cancel·lant el referèndum o tornant-lo en una jornada de protesta o en unes eleccions anticipades. La veritat és que Rajoy i la classe dominant espanyola, per la qual la indivisibilitat d’Espanya és la seva pedra angular, no pot permetre que es celebri el referèndum. A més, a diferència del que va passar a la consulta del 9 de novembre, el PP governa en minoria i està essent esperonat vers la dreta pel xovinisme de Ciudadanos. A la fi haurà d’haver un enfrontament. La repressió per part del govern central serà proporcional a la determinació de la Generalitat, que, previsiblement, no serà massa notable.   

No hi ha dubte de que milions de persones a Catalunya volen desafiar el govern de Rajoy i pronunciar-se sobre la relació de Catalunya amb Espanya, tot i que molts no estiguin a favor de la separació. Segons l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, sols un 41% dels catalans volen la independència, mentre un 49% se’n oposa, però, significativament, un 67,5% voldria votar al referèndum. Els canvis en l’opinió pública estaran condicionats per les provocacions del govern central, i també pel caràcter de la campanya del referèndum.

El control total de l’organització del plebiscit per part dels nacionalistes d’ERC i, sobre tot, dels reaccionaris del PDeCAT pot desanimar a un sector de la població, inclosos els treballadors dels cinturons industrials de Barcelona i Tarragona, molts dels quals són castellanoparlants, i que comprensiblement odien al PDeCAT i rebutgen les seves polítiques anti-obreres i xovinistes.

L’única manera d’eixamplar la majoria social pel referèndum és donant a la lluita pel dret d’autodeterminació un contingut social, contra les retallades, la desigualtat, la precarietat i per la justícia social. Aquest és precisament el to del magnífic cartell de la CUP que, imitant el vell cartell de la Rússia revolucionària, crida a escombrar als corruptes i explotadors (no només els xuclasangs del PP i la monarquia espanyola, sino també els Mas i els Pujol!). No obstant això, aquestes consignes valentes de la CUP entren en contradicció amb el seu suport al govern de la Generalitat, encapçalat per un home de confiança de Mas.

Podem i els Comuns han de donar suport al referèndum

El més tràgic de la situació actual és la posició de l’esquerra espanyola, sobre tot d’Units Podem. Tant Pablo Iglesias com Alberto Garzón s’oposen al referèndum, proposant en comptes d’això un plebiscit pactat dins del marc constitucional espanyol i dins de la legalitat internacional. Aquesta posició és doblement utòpica, perquè d’una banda exigeix a la gent que vol votar avui que esperi a un govern hipotètic de Units Podem en el futur llunyà i que a més compti amb “reconeixement internacional”, i de l’altra banda requeriria un acord imposible amb la dreta espanyola, o impulsar una reforma constitucional que requereix dos tercis del parlament, una força amb la qual difícilment comptarà mai l’esquerra transformadora espanyola.

Aquesta postura feble reflecteix la seva confiança en la democràcia i diplomàcia burgesa, dins de la qual no es pot assolir el dret a l’autodeterminació per Catalunya, i també la seva por d’enfrontar-se directament amb el xovinisme espanyol. L’actitud intolerant dels dirigents nacionals de Podem cap a la secció catalana del partit, que manté una posició més valent de suport (tot i limitat i ambigu) al referèndum ha estat particularment dolenta. La postura equívoca de Catalunya en Comú també representa un pas enrere de les tesis inicials de Barcelona en Comú, que defensava, molt correctament, un procés constituent unilateral per Catalunya, incloent-hi un plebiscit sobre la independència.

Units Podem i els Comuns, que van aconseguir una gran autoritat entre les bases independentistes per la seva defensa valenta del dret d'autodeterminació -i, per tant, la possibilitat d'influir en elles i guanyar-les per a la seva posició política- ara han desaprofitat gran part de aquest capital i han fet aparèixer als partits independentistes com els defensors més conseqüents d'aquest dret democràtic elemental, reforçant la seva posició. Així, UP i els Comuns també han reforçat la cohesió dels treballadors que recelen del dret a decidir al voltant de les posicions de la dreta i la socialdemocràcia espanyola, en aparèixer eventualment en un cert front únic no desitjat ni buscat amb aquestes

Encara que tard, dirigents com Pisarello han apuntat a una crida a participar i votar sí de manera crítica, com a manera d’expressar una ferma oposició a la dreta espanyola més reaccionaria, encara que no es comparteixi el full de ruta de les forces convocants. Units Podem hauria de recolzar el referèndum, lluitant a Madrid amb totes les seves forces contra la repressió del govern central i contra el verí del xovinisme espanyol, mentre a Catalunya haurien de cridar a la gent a participar i mobilitzar-se en suport del plebiscit, mentre desemmascaren i combaten la covardia, la hipocresia i la duplicitat dels dirigents de la Generalitat, presentant-se com els defensors més conseqüents dels drets democràtics del poble català i lligant aquesta batalla política amb la lluita pels drets econòmics i socials.

Podem va néixer al calor de les grans mobilitzacions dels anys 2011-2014, que no sols van representar una protesta contra la desigualtat i la injustícia econòmica, sinó també una rebel·lió perla llibertat contra un règim polític antidemocràtic, endarrerit i corrupte. Per dur a bon port aquestes expectatives, Podem ha de trencar amb el sistema econòmic del capitalisme i també amb la podrida i hipòcrita democràcia burgesa.

Dret d'autodeterminació i socialisme

Des del nostre punt de vista, el treballadors d’Espanya i Catalunya seran més forts si marxen units en la seva lluita contra els capitalistes i el seu règim polític opressiu. La transformació socialista de la societat no pot tenir èxit si es limita a una nació, sino que s’ha d’expandir per tota la Península Ibèrica i, en última instància, a Europa i més enllà. Per això nosaltres estem a favor d’una república catalana que estigui emmarcada en una federació socialista dels pobles ibèrics. Però la unitat genuïna dels treballadors de la Península ha de ser voluntària i democràtica, i ha de basar-se en la màxima llibertat i en el respecte mutu. Això significa que les organitzacions obreres i d’esquerres de l’Estat espanyol han de defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles de la Península. L’actual conflicte a Catalunya senyala el moment de posar en pràctica aquest principi. És el moment de cridar hic Rhodus, hic salta!, de trencar verament amb el corcat règim del 78 i cimentar la unitat dels obrers i dels explotats a través de la lluita contra el xovinisme espanyol i l’opressió d’Estat. La lluita per la creació d’una república socialment avançada a Catalunya podria obrir les portes per la caiguda del règim del 78 també a Madrid.

Als companys i amics de la CUP els diem: ha arribat l’hora de trencar amb Puigdemont, JxSí i la burgesia catalana, que té interessos de classe incompatibles amb la lluita per l’autodeterminació! I als companys i amics d’Units Podem i dels Comuns els diem: és hora de trencar amb el règim del 78 i la seva legalitat i donar una batalla valenta pels drets democràtics dels pobles de l’Estat espanyol!