Pagina principal Català Lliçons del referèndum escocès

Lliçons del referèndum escocès

ImprimirCorreo electrónico
Bookmark and Share

La campanya pel referèndum a Escòcia s'ha acabat. Ara, a plena llum del dia és necessari extreure totes les conclusions. La primera i més important és que representa un punt d'inflexió decisiu en el desenvolupament de la lluita de classes a Escòcia i a la resta de les illes.

Milions de treballadors i joves s'han posat dempeus en una lluita aferrissada contra l'Establishment, qui ha sigut sacsejat fins als seus fonaments pel gir inesperat dels esdeveniments. Fins al darrer moment, el futur d'una unió que ha durat poc més de 300 anys ha estat amenaçada amb l'extinció. Vists els resultats, el sospir d'alleujament col·lectiu de Downing Street i la City de Londres es podia sentir des de Glasgow i Edimburg.

Però això no és el final de la història. La campanya del referèndum fou ni poc ni menys que un nou despertar polític d'Escòcia. Persones que havien estat apàtiques i alienades de la política començaren a participar-ne sobtadament de forma activa. Hi hagueren debats apassionats a cada pub, cantonada, botiga o aturada d'autobús. Era com si un gegant adormit hagués despertat d'una llarga letargia i retornat a la vida. El poble escocès ha donat un exemple que hauria de servir com inspiració als treballadors i al jovent de tota Gran Bretanya.

Irrespectivament del resultat final, tot això representa un canvi fonamental en la situació. Trotski explicà que una revolució és en essència una situació en la qual les masses, els milions d'homes i dones ordinaris, comencen a esdevenir actius en política i a prendre el seu destí en les seves pròpies mans. Això és exactament el que ha succeït a Escòcia, i tot això té implicacions revolucionàries per al futur. El gran revolucionari rus també digué que el nacionalisme pot representar “la closca externa d'un bolxevisme immadur”. Això és el que està inquietant la classe dominant per damunt de tot.

Odi a l'Establishment

La primera pregunta que cal fer és: què ha provocat aquest canvi sísmic? No pot ser explicat en termes purament de la qüestió nacional, o fins i tot de problemes interns d'Escòcia. De fet, és un fenomen internacional. Per tot arreu, sota l'aparença superficial de calma i tranquil·litat, hi ha un fervent corrent de ràbia, indignació, descontent i, sobretot, frustració cap a l'estat actual de les coses en la societat i la política.

Després de sis anys de profunda crisi econòmica, hi ha atur de masses, condicions de vida minvants, atacs constants contra l'estat del benestar i drets democràtics. Tenim l'escàndol dels banquers, que han destruït el sistema financer mundial degut a l'avarícia, especulació i l'estafa, sortint indemnes amb enormes bonificacions. Tenim l'espectacle de polítics que han estripat els serveis socials i estret els salaris i pensiones de milions, premiant-se a si mateixos amb increments del 10%.

rich-divideHi ha una desigualtat sense precedents, amb riquesa obscena d'una banda i pobresa extrema i misèria de l'altra. L'actitud de molta gent de classe treballadora fou reflectida en una entrevista del Financial Times: “He canviat d'opinió diu la primera dona — votaré “Sí”. Per què? Els rics es fan cada pic més rics, i els pobres encara més pobres. — Tot mirant-se el carrer, afegeix: —Necessitam un canvi.” Aquestes poques paraules d'una dona treballadora donen directament amb el cor de l'afer.

És significatiu que el vot cap al “Sí” guanyés una majoria a Glasgow, el cor del proletariat escocès. L'esmentat article del Financial Times fou publicat amb el títol: “Votants de classe treballadora, clau per la victòria del Si”. I deia: “Els sondejos suggereixen que la campanya pel Sí, dirigida pel Partit Nacional Escocès (SNP), compta amb suport de la majoria d'escocesos amb ingressos més baixos.” En altres paraules, el vot cap al Si, d'una manera confosa, representava un vot de classe, una protesta contra el capitalisme, el qual és identificat en les ments dels treballadors escocesos amb els “fatxendes” asseguts al seu exclusiu Club a Westminster.

Millor plegats?

Els oponents capitalistes a la separació i les seves ombres dretanes del Laborisme presentaren un espectacle lamentable. La campanya “Millor plegats” ha sigut criticada per la seva falta de passió i l'absència d'un missatge positiu. Però això és una expressió d'una presumida complaença inicial. Era tan obvi que la unió s'havia de preservar! Però quan es posaren a pensar en alguna raó de pes per la qual s'havia de preservar-la, es grataren els caps i no foren capaços de trobar-ne cap.

És difícil ser un apassionat en la defensa de l'statu quo, especialment si aquest consisteix en atur i pobresa, així com bonificacions a banquers i el programa Trident1. Mancant cap argument positiu, tractaren d'atemorir la gent repetint constantment el mantra que una Escòcia independent s'encararia a un futur incert. Això podria ben bé ser cert, però també és tan cert com el fet que després de més de 300 anys, gairebé la meitat d'Escocesos s'estimaren més la incertesa econòmica que el domini de la classe dominant britànica. Després de l'experiència de diferents governs de Westminster, conservadors, nou laborisme i lliberal-conservadors, qui pot culpar-los?

Per la gent d'Escòcia, els polítics acabalatsi elegantment vestits de Westminster parlen en un idioma que poc es ressembla a l'anglès, sinó més a una forma de novaparla2 dissenyada per a enganyar, mentir i fer trampes. Encara pitjor, es pronuncia en el tipus d'accent de classe mitjana alta, d'escola privada que produeix a la gent normal (no només a Escòcia) aproximadament el mateix efecte que el gemec del trepant d'un dentista.

No només és a Escòcia que trobam un sentiment creixent que l'estat polític actual està fora de contacte amb la vida quotidiana de la gent ordinària. “Aquella gent a Westminster són remots. No ens representen. No tenen idea de com vivim.” Això es pot sentir a la barra de cada pub des de Glasgow fins a les Hèbrides Exteriors. També es pot sentir a la barra de cada pub a Gal·les, Liverpool, Newcastle o al districte londinenc d'Hackney.

Per sota la superfície de calma aparent existeix una ira fervent, descontent i frustració. La gent per tot arreu n'està farta de la situació actual. Existeix un desig ardent pel canvi. A Escòcia això s'ha expressat per un gir brusc de l'opinió pública vers el vot al Sí. No fou tant una manifestació de nacionalisme sinó un expressió d'odi cap als conservadors i l'establishment paràsit de Londres.

El paper dels dirigents laboristes

Fins fa poc no hi havia una tradició nacionalista real a Escòcia. Les autèntiques tradicions escoceses eren tradicions de classe, tradicions socialistes que daten de la vaga de l'arrendament de Glasgow de 1915, la revolta de Clyde de 1919 i, en temps més recents, la revolta contra l'odiada Poll Tax de Margaret Thatcher. El profund odi sentit per la majoria d'escocesos vers els conservadors fou enormement exacerbat pel govern de Thatcher, qui destruí les indústries carboníferes i de l'acer com a part d'una política deliberada de desindustrialització que convertí els districtes manufacturers de Gran Bretanya en deserts industrials.

Escòcia i Gal·les patiren de forma desproporcionada. Comunitats senceres foren destruïdes i les vides d'incomptables famílies arruïnades. Una generació sencera de gent jove fou condemnada a la misèria de la vida en l'atur. De mentre, Thatcher i la seva camarilla es complaien del seu acte massiu de vandalisme que consideraven “destrucció creativa”. Com a resultat, el Partit Conservador a Escòcia fou pràcticament granat fora i ara només compta amb un diputat a Westminster.

El Partit Laborista a Escòcia gaudí d'un suport de masses durant dècades. Però això canvià després de les traïcions del govern de Blair. Els treballadors escocesos desil·lusionats començaren a considerar el laborisme com a part de l'establishment. Els dirigents de l'ala dretana del laborisme generen desconfiança, tal com hem pogut veure durant la campanya pel referèndum. Posant un blairista com Alistair Darling al capdavant de la campanya “Millor Plegats” només serví per a confirmar la sospita creixent de què el nou laborisme no és essencialment diferent dels conservadors i lliberals.

Com podia preveure's, Alex Salmond va fer carn capolada d'ell als debats públics. No era quelcom extraordinàriament difícil. Dirigents laboristes com Darling són vists ara per molts conservadors com una disfressa. Les seves polítiques són poc distingibles de les dels conservadors. En lloc d'oposar-se a les polítiques conservadores de retallades i austeritat, sempre diuen: “Jo també”. Desitgen amb més entusiasme servir als banquers i a la City de Londres que als treballadors que els voten. Ells més que cap altre són responsables del creixement del sentiment nacionalista a Escòcia.

La farsa del líder dels laboristes Ed Miliband d'escapolir-se cap a Escòcia al costat de David Cameron i el seu còmplice Nick Clegg per donar suport a la causa de la unió simplement enfortí la determinació de la gent cap al Sí. Fastiguejats amb la direcció dretana del Partit Laborista molts votants laboristes foren atrets per la idea de què la independència podia ser una sortida. Això fou manifestat pel vot al Sí a Glasgow, quelcom que hauria estat impensable en el passat.

Les falses promeses de l'SNP

youthunemploymntHem d'admetre de forma sincera que la campanya pel Sí ha servit per revitalitzar la vida política a Escòcia. Cap altra campanya electoral ha assolit mai res similar. Els partidaris del Sí, especialment el jovent, s'hi han inspirat de forma entusiasta. La raó no és difícil de trobar. La gent vol un canvi fonamental en la societat. Això no només s'aplica a Escòcia, és el cas de tot el món. Mentre que els vells partits no ofereixen res semblant a un canvi fonamental, l'SNP aparentment ha fet precisament això. El seu missatge ha sigut d'esperança pel futur: una Escòcia lliure i independent, alliberada de l'antic establishment conservador a Anglaterra, seria la via pel progrés i la democràcia.

No debades, no tot és or el que llueix. Llegeixi la lletra petita de la recepta de l'SNP per a una Escòcia independent i el miratge comença a esvanir-se. L'Escòcia independent de Salmond hauria mantengut la lliura i la monarquia i s'hauria quedat dins l'OTAN i la Unió Europea. Aquesta “independència” és pràcticament indistingible de la famosa devo-max3, qui ha sigut oferta tardanament per l'altra bàndol.

La direcció de l'SNP representa una tendència capitalista que no té res en comú amb el socialisme ni la classe treballadora. Creure's que els treballadors escocesos obtindrien una major porció dels nacionalistes que de la que se'n duen de la colla conservadora-liberal de Londres és una il·lusió ximple. Al llarg de la campanya del referèndum, Salmond es va esforçar a fer una crida als banquers i capitalistes pel seu suport.

Quan una gran quantitat de companyies com BP, John Lewis, Asda, Standard Life, BT, EE, O2, TalkTalk, Vodafone RBS, Lloyds i B&Q, advertí dels perills de la independència, Jim Sillars, exlíder adjunt de l'SNP, reaccionà amenaçant-los amb la nacionalització. Advertí que el gegant petrolier BP seria nacionalitzat, “parcialment o totalment”, mentre que els banquers i els caps alarmistes de les grans empreses serien castigats per estar en connivència amb els conservadors. I afegí: “Aquest referèndum és sobre el poder, i quan obtinguem un majoritari Sí, farem servir aquest poder per a fer comptes amb BP i els bancs.”

Però els seus comentaris foren contradits immediatament per Salmond, qui va dir: “El dia després del Sí serà un dia de celebració per al poble, no de fer comptes amb les grans empreses que hagin donat suport a la campanya pel No de Downing Street.” Salmond continuà apel·lant-los a quedar-se a Escòcia i donar suport a l'economia escocesa.

Un govern de l'SNP en condicions de crisi hauria d'infligir profundes retallades en les condicions de vida, fins i tot majors que les realitzades per Westminster. Per aquesta mateixa raó, cap al final de la campanya, Salmond insistí en la necessitat d'un “govern inclusiu”, incloent els partits polítics que feren campanya pel No. Amb aquestes declaracions, preparava la via per a un govern de coalició, incloent el Partit Laborista Escocès, per tal que la inevitable onada d'ira i decepció no sigui dirigida exclusivament cap a l'SNP. Com diu el refrany anglès: “La misèria és servida millor en companyia”.

Fa temps, James Connolly alertà que fins i tot en una Irlanda independent, Anglaterra la seguiria governant a través dels bancs. Si una Escòcia capitalista hagués mantengut la lliura esterlina (quelcom que és obertament dubtós), els directius no elegits del Banc d'Anglaterra tendrien un gran pes a l'hora de determinar les seves polítiques econòmiques.

Com pot un demòcrata defensar la Reina com a cap d'estat en una Escòcia independent? I com quadra la pertinença dins l'OTAN amb la ruptura amb l'imperialisme i les guerres imperialistes el qual fou uns dels arguments per trencar amb la Unió? Finalment, si bé no menys important, una Escòcia independent dins la UE hauria d'obeir les normes i regulacions de Brussel·les, tant si hi està a favor com no. Tot això significa que una independència escocesa tendria un caràcter merament il·lusori des del començament. No solucionaria cap dels problemes fonamentals de la classe treballadora.

Els capitulants de l'esquerra

Alguns desesperançats que es descriuen a si mateixos com “marxistes” han fallat completament a l'hora d'entendre el que Lenin escrigué sobre aquest assumpte. Lenin defensava el dret a l'autodeterminació com una demanda democràtica, però no creia que el dret a l'autodeterminació nacional pogués ser justificat en totes circumstàncies o a qualsevol preu. Ans al contrari, sempre ho considerà un afer subordinat als interessos generals del proletariat internacional i la revolució socialista.

Rosa Luxemburg tenia una posició incorrecta sobre la qüestió nacional. Però la seva errada, com sempre, fou dictada per les seves profundes conviccions internacionalistes. No només negava el dret a l'autodeterminació de Polònia, sinó que fins i tot negava la mateixa existència de la nació polonesa. Això no obstant, Lenin respectava el fet que Rosa Luxemburg, qui era de nacionalitat polonesa, estava duent a terme una lluita implacable contra els capitalistes nacionalistes polonesos i l'anomenat Partit Socialista Polonès dirigit per Pilsudksi.

Lenin digué: Entenc que és el vostre deure lluitar contra el nacionalisme polonès, emperò, com a representatiu del Partit Socialdemòcrata Rus (atès que Rússia era la nació opressora), he de defensar el dret del poble polonès a l'autodeterminació, fins i tot fins al punt de formar un estat separat. Alhora, Lenin defensava la unitat de la classe treballadora per damunt de qualsevol línia nacional, lingüística, religiosa, etc. Hauria considerat aberrant i com a traïció fer qualsevol concessió al nacionalisme burgès o petitburgès. En aquest punt, tant ell com Rosa Luxemburg estaven completament d'acord.

Si un aplica aquesta posició al referèndum escocès, és evident que els marxistes al sud de la frontera tenien el deure de defensar el dret d'autodeterminació d'Escòcia tot exposant sistemàticament el paper reaccionari de l'imperialisme britànic, el govern reaccionari de la coalició conservadora-lliberal i el paper vergonyós dels dirigents laboristes. Per l'altra banda, els marxistes escocesos havien d'emfatitzar la necessitat de la unitat de la classe treballadora, concentrant el seu atac al nacionalisme escocès i al capitalista SNP.

Desafortunadament, l'esquerra escocesa es deixà endur per l'onada de sentiment nacionalista. Abandonà la posició de classe i escandalosament s'adherí al capitalista SNP. Aquest comportament no té res en comú amb la posició de Lenin o, per al cas, la de James Connolly o John MacLean. La majoria de l'esquerra escocesa va ser fins i tot més entusiasta en les perspectives d'una Escòcia independent que els mateixos líders de l'SNP, unint-se vergonyosament al seu darrere.

Cerquen guanyar popularitat a curt termini pujant-se al tren del nacionalisme, però aquest oportunisme condueix cap a una via morta. Si la gent es vol unir a un partit nacionalista, no aniran més enfora de l'SNP. El deure de l'esquerra escocesa no és encaixar mans amb l'SNP sinó exposar-lo com un partit capitalista que no representa, ni pot fer-ho, els interessos de la classe treballadora. Això esdevendrà evident el proper període, quan es formi un govern escocès amb majors poders econòmics. Sota condicions de crisi, això només pot significar una cosa: nous poders per atacar la classe treballadora.

Alex Salmond n'és conscient de tot això, admetent prou honestament que hi hauria problemes seriosos “al començament”. Aquest és l'eufemisme del segle. En condicions de crisi capitalista, l'economia escocesa, que ja es troba en una posició debilitada, entrarà en dificultats que es reflectiran, no en una millora en les condicions dels treballadors, ans al contrari.

Per la unitat de la classe treballadora!

Per als conservadors, lliberals-demòcrates i els dirigents de l'ala dretana del laborisme, “Millor Plegats” significa la unitat d'Escòcia amb els banquers i capitalistes anglesos i l'establishment de Westminster, el qual és una simple expressió dels seus interessos. Els treballadors d'Escòcia no volen aquest tipus d'unitat i aquesta és la raó per la qual molts d'ells votaren Sí al referèndum. No debades hi ha un altre tipus d'unitat amb la qual els treballadors d'Escòcia estan molt a favor: la unitat amb els seus germans i germanes de classe al sud de la frontera.

La gent treballadora d'Anglaterra, Escòcia, Irlanda i Gal·les pateixen els mateixos problemes: atur, pobresa, baixos salaris, mancança d'habitatge i serveis socials, i s'enfronten als mateixos enemics. Marx escrigué un pic que la sang roja de la revolució en el proletariat britànic corre a través de les venes dels treballadors escocesos, gal·lesos i irlandesos. En aquesta unitat resideix la seva força. Aquesta és la raó per la qual la classe dominant sempre intenta dividir els treballadors en línies de nacionalitat, llengua, raça, religió o gènere.

Tot declarats els resultats del referèndum, Cameron intentà jugar “la carta anglesa”. Per què haurien de tenir els escocesos majors competències que nosaltres? Per què haurien de sufragar els contribuents anglesos les matrícules gratuïtes de les universitats escoceses? Per què haurien de poder votar els diputats escocesos a Westminster sobre assumptes anglesos quan els diputats anglesos no poden votar al parlament escocès?, etc.

Això representa una descarada maniobra per a dividir i debilitar la classe treballadora i el moviment obrer en línies nacionals. Els dirigents laboristes han protestat, però en la seva usual forma covard i mesurada. “Necessitam més temps”, belen com ovelles espantades. “No podem discutir això aïlladament”. Com alternativa, suggereixen temptativament la convocatòria d'una “Convenció Constitucional”. Qui hi participarà, i quins seran els punts a tractar, no és mencionat.

Els marxistes com sovint acusats d'ignorar les demandes immediates i confinar-nos a la crida pel socialisme com l'única resposta. Bé, el socialisme és l'única solució. Però els marxistes sempre lluitarem per qualsevol demanda o reforma que contengui el mínim caire progressista. Això inclou demandes democràtiques. Llavors, hem de lluitar pel dret dels escocesos a tenir el màxim control de les seves vides, per la màxima cessió de competències sense retard.

També advocam pels mateixos drets democràtics pels pobles de Gal·les, Irlanda del nord i qualsevol regió anglesa que ho vulgui. I sí, si el poble d'Escòcia gaudeix de prescripcions de medicaments i matrícules universitàries gratuïtes, aquest hauria de ser el cas tot arreu d'aquestes illes. I abans d'entrar a discutir si és democràtic que els diputats escocesos i gal·lesos votin a Westminster, no hauríem de demanar-nos abans si és democràtic que la Cambra alta del Parlament estigui plena d'aristòcrates i diputats jubilats no electes? Per acabar, i no menys important, no és hora d'acabar amb la monarquia, aquella relíquia antidemocràtica del feudalisme?

Com pagarem totes aquestes reformes? L'abolició de la Cambra dels Lords i la monarquia estalviarà molts milions, que seran millor invertits en la gent gran, els malalts i els pobres. Però la veritable resposta és l'expropiació dels bancs i les grans corporacions que estan xuclant la sang vital de la gent de Gran Bretanya: escocesos, gal·lesos, anglesos i irlandesos per igual. La condició prèvia per aconseguir aquest fi és unir els treballadors de la Gran Bretanya en la lluita contra l'enemic comú: el capital.

Qui s'allunya un sol mil·límetre del punt de vista de classe, aterrarà inevitablement al fangar de la capitulació al nacionalisme burgès. Cal partir dels fonaments. Els dos majors obstacles per al desenvolupament de les forces productives i per tant, els dos majors obstacles per al progrés humà en el món modern són la propietat privada i l'estat nacional. No estam per la construcció de noves fronteres nacionals, sinó per l'abolició de totes elles; per una Federació Socialista d'Anglaterra, Escòcia, Irlanda i Gal·les com el primer pas cap als Estats Units Socialistes d'Europa i una Federació Socialista Mundial.

Londres, 20 de setembre de 2014

------------------------------------

1El programa Trident del Regne Unit s'encarrega del desenvolupament, obtenció i operació de l'actual generació d'armes nuclears del Regne Unit. Està formada per una flota de quatre submarins armats amb míssils balístics Trident II D-5, capaços de disparar projectils amb caps termonuclears. La base naval es troba a Clyde, a prop de 40km a l'oest de Glasgow.

2Llengua fictícia apareguda a la novel·la de George Orwell 1984.

3Plena autonomia fiscal per a Escòcia, prèviament rebutjada pel govern de Londres.